L’Amazònia és un dels llocs més fascinants del planeta, es conten històries d’animals, de comunitats indígenes no contactades i fins i tot d’esperits.
Si, com ho sents. Conten els vells i no tan vells, del lloc, que en el cor de la selva habiten esperits.
Segons el meu guía de la comunitat em relatava, ells tenen una forma molt especial de colpejar als arbres per a enviar senyals. Per això ells no recomanen entrar sol a la selva llevat que estigues molt experimentat, ja que “ells” et poden cridar.
“Ells, qui són ells?” – Li vaig preguntar.
Em vaig quedar un poc descol.locada perquè no sabia amb «ells» a qui es referia. «Ells, ells, els esperits”… pots imaginar la meua cara.
Uns dies després un altre guía, Abel, em va contar la història que li va passar quan era xiquet. Ell no creia en els esperits de la selva fins que li va ocórrer.
Tenia uns 12 anys i es va anar amb el seu germà major a caminar per la selva, la idea era caminar unes cinc o sis hores i tornar a casa, però es van anar endinsant, endinsant en la selva profunda i finalment van decidir fer nit perquè ja no els donava temps a tornar, van caçar un mico ( per descomptat això ara està prohibidíssim, però estem parlant de fa més de 20 anys i en una comunitat) i mentre feien una foguera per a cuinar-ho a foc lent van fer torns entre ell i el seu germà per a descansar i així que un sempre estiguera despert i amb l’eixida del sol ja tornar a casa.
Però quan ell estava de guàrdia el so de la selva va començar a fer-se cada vegada més intens i més pròxim. Els udols estaven molt pròxims però no semblaven els d’un mico udolador comú. No va voler fer-li molt de cas però quan el so es va fer ja molt molt pròxim va despertar el seu germà i aquella presència era tan forta que van apagar la foguera i es van posar a córrer per a arribar a casa i eixir d’allí.
Els udols anaven creixent cada vegada més, i a més anaven acompanyats de forts moviments de branques i de fulles al seu pas. Però es giraven i no veien res darrere d’ells.
Pensaven que potser es tractaria d’un jaguar, però miraven cap endarrere i seguien sense veure res, així que per temor a ser agafats, van començar a córrer més i més ràpid com no ho havien fet mai.
Hores i hores corrent impulsats per la força del pànic. Van eixir de la selva i just en eixe moment l’intens so va parar de colp, però ni encara així van deixar de córrer fins a arribar a casa.
A la porta estava el seu pare que els mirà als ulls i va assentir amb el cap.
Abel em va dir que mai va tornar a burlar-se de cap animal, ni de cap esperit de la selva, perquè l’Amazònia té ànima i té també el seu propi amo.
Artículo escrito por Las sandalias de Ulises